Com a conseqüència de l’ofensiva republicana l’agost de 1938, el 75% dels edificis del poble quedaren destruïts, motiu pel qual la població fou adoptada pel Caudillo el dia 21 d’octubre de 1939 i inclosa en els projectes de reconstrucció que dugué a terme la Dirección General de Regiones Devastadas.

     Al mes de maig de 1940 començà la construcció del poble nou per part dels Destacamentos Penales, formats per presoners de guerra i represaliats polítics. El destacament de Vilanova de la Barca comptava amb 225 penats.

     Els primers habitatges es varen entregar l’any 1944, sense acabar els equipaments socials que la població necessitava.

     El projecte també preveia la construcció d’un pont per comunicar els dos marges del riu Segre, obra que conclogué amb el bastiment d’una capella al talús d’entrada al pont. La volta central de la capella actualment conté una reproducció del mosaic de rajoles policromes originàries de Talavera de la Reina, obra de Ruiz de Luna, i que representen la Mare de Déu de Montserrat, advocació triada en un gest de reconciliar el país amb aquest símbol tan identitari de Catalunya. L’obra original es pot contemplar a l’ajuntament de la vila.

     Tot plegat, el poble nou, el pont i la capella, esdevé un dels pocs conjunts urbans i més ben conservats a les terres de Lleida realitzats per la Dirección General de Regiones Devastadas durant la primera meitat del govern franquista.

El pont i la capella de Vilanova de Barca

      El pont de Vilanova de la Barca forma part de les construccions realitzades després de la guerra civil per part de Regions Devastades, per tal de redreçar un territori especialment castigat pels nou mesos de front que esdevingué el riu Segre de l’abril de 1938 fins al gener de 1939. La majoria dels ponts preexistents foren dinamitats per l’exèrcit republicà en la seva retirada ( els més propers a Vilanova són el de sant Miquel de Balaguer i el de la Sucrera de  Térmens, pel nord, i els dos de Lleida pel sud) i calgué refer-los un cop acabada la guerra. El de Vilanova és probablement el primer fet de nova planta en substitució d’un vell pas de barca. Evidentment aquesta generositat constructiva e temps de penúria econòmica, com era la postguerra, està també motivada per les conseqüències per les conseqüències de la dura batalla que del 9 al 19 d’agost va tenir lloc en la zona del riu, justament davant de Vilanova de la Barca i que va originar la pràcticament destrucció de tot el poble.

     El pont de Vilanova de la Barca es una obra interessant per comprovar l’estètica, clarament influenciada per una mena de neoclassicisme, característica en moltes obres d’aquells temps de la dècada dels 40 a Espanya, la qual volia rememorar l’estil imperial romà en les diverses obres funcionals que calia fer en u territori assolat per la guerra. La possibilitat de bastir un nou pont a Vilanova era una bona ocasió per aplicar aquelles tendències i cal dir que el resultat plàstic va estar ben aconseguit i per tant esdevé un bon model de la manera constructiva d’aquells temps.

    El bastiment d’una capella que amagués el talús era un complement encertat estèticament  com a remat a l’obra funcional del pont de Vilanova de la Barca. El llenguatge erístic de la construcció s’emmarca més dins de les tendències més pròpiament  franquistes, probablement la capella és posterior a tota l’obra no solament del pont sinó de la mateixa població i es relaciona més amb uns gustos ja més elaborats de l’estil oficial de l’Espanya de l’època ; per exemple podem relacionar-la amb la façana de la Rambla Ferran de l’església parroquial del Carme i per tant caldria situar l’obra ja en la dècada dels cinquanta del passat segle. No cal dir que capelles amb aquesta forma allargassada per complir amb la funció de pantalla d’un talús que no en tenim cap de coneguda a les terres de Lleida i fins i tot al país. També estèticament parlant la capella de la mare de Déu de Montserrat de Vilanova de la Barca és de les poques construccions amb una estètica tant clara del gust de la plenitud del franquisme i a la vegada sense manifestacions polítiques explicites. Fins i tot l’advocació triada és especialment suggerent, en un gest de reconciliar el país amb un regim polític no especialment amant dels símbols identitari catalans, però immers en un nacionalcatolicisme, que fa una obra singular segons el gust de l’Espanya oficial del moment (és curiós que fins les rajoles siguin portades de Talavera de la Reina). No em d’oblidar que la mare de déu de Montserrat no és especialment una advocació popular al ponent de Catalunya fins a aquells anys (altar de la catedral de Lleida, nova parròquia de Montserrat a la carretera d’Osca, etc.). Quan un contempla el monument que presideix l’entrada a Vilanova per la banda esquerra del riu Segre li dóna  la sensació de ser més una mena de porta, o fins i tot d’arc de triomf, que una capella. El detall del balcó fa difícil oblidar la influencia de la zona mesetària en una obra ben singular d’una època difícil per al país.

     La construcció d’un poble nou fou la compensació que el nou estat franquista va decidir per a Vilanova de la Barca. Obra inacabada en la seva part més meridional però que en la banda nord té l’interès de ser un testimoni de la construcció del moment, trasplantant un model de plaça “ a la castellana” a la localitat catalana. Amb encert aquest conjunt té la corresponen declaració patrimonial que garanteix la conservació d’un dels pocs conjunts urbans, i probablement millor conservat, que hi ha a terres de Lleida.

     En el moment de fer l’obra del nou poble es tingué cura de dotar-lo d’un modern pont i complementar-lo amb una bella capella. És a dir tota l’obra dels anys quaranta forma part del mateix projecte redreçador per a Vilanova de la Barca i per tant cal considerar  amb un mateix interès patrimonial als tres elements.

                                                                                                                                                                                                        J.R. González.  I.E.I